Contacta'ns

AgendaPriorat

Tota l’activitat cultural que es cou a la comarca

Literatura i llicorella

De les pissarres característiques del Priorat, el que aquí en diem llicorella, se’n parla sovint. I qui en parla, bàsicament, ho fa per raons de la viticultura i l’enologia perquè la llicorella, com és sabut. És un dels trets que fa diferents els vins de la DOQ Priorat. També n’escriuen els geòlegs sobre les pissarres del Priorat. I també n’han dit la seva alguns grans escriptors, com és el cas de Josep Pla.

En aquest article ens limitem a citar tres bons bocins de bona literatura que tenen la llicorella i el paisatge del Priorat com a elements essencials. El primer és de Josep Vallverdú, i pertany a la seva obra ‘Catalunya visió’, de l’any 1968. El segon és de l’advocat i escriptor Joan Santamaria (1884-1955) i és un fragment de la seva obra ‘Visions de Catalunya’. El tercer fragment, finalment, és el més conegut de tots tres, en pertànyer a la ‘Guia de Catalunya’, de Josep Pla. En tots tres casos, és literatura de la bona sobre el Priorat.

Primera cita. Josep Vallverdú escriu el següent: “És evident la similitud d’aquesta terra de llicorella amb la pell aspra i reticulada d’un paquiderm o potser d’un monstre pediluvià. Les fileres de ceps, aquesta primavera que encara els té adormits i negres, sense botó i saba, marquen unes línies de ressalt un xic com les venes que es veuen sota de les epidermis. Aquests costers són molt freqüents, d’un color gris plom accentuat, blavós i a voltes verdós segons els components de la pissarra. Ens hem de descobrir davant la tenacitat dels homes que han afaiçonat aquests terrenys penjats que, on han pogut, ni que fos mínimament, aprofitar tres-cents metres de terra hi han plantat vinya i han esperat la resta del cel.”

Segona cita. Escriu Joan Santamaria: “Terra trencada i obscura, terra de llicorella, terra de vi vermell i coratjós, terra de pobles grassos. Terra de camins, també. Pertot té entrades i eixides, perquè és terra de pas, ficada entre el Camp, la mar, l'Ebre i les contrades de Lleida. Com més la veieu, més retirança li trobeu amb aquella altra terra llunya i vinatera que es diu Renània. Llevat del color de la gent i de la fesomia dels pobles, les serres del Priorat –la de Llaberia, l'Argentera i la de Montsant– tenen una admirable similitud amb les ribes muntanyoses del Rin. La mateixa substància, els mateixos conreus, els mateixos turonell amb un plomeret d'arbres, el mateix baf de plenitud i la mateixa lluentor grassossa. La proximitat de l'Ebre i l'aspecte majestàtic, i en certs indrets fantàstic, que aquest riu pren des de Móra fins a la mar, acaben de completar la semblança”

Tercera i última cita. Josep Pla i la seva ‘Guia de Catalunya’: “Les pissarres del Priorat tenen molt més color: al costat del to negre, d’una qualitat de quitrà, lluent, apareixen els tons ferruginosos, rovellats i brillants, càlids, i això produeix una mescla de sang en procès de coagulació. El país m’ha semblat tempestuós, cataclismàtic, d’una violencia geològica impressionant. Les vinyes endeguen i construeixen les parts planes del terreny, però no aconsegueixen crear un ordre en els aiguavessants. El vi que produeixen és de grau i molt útil per a les borratxeres, però és que la geologia del paratge ja ho sembla, una borratxera, una força interna, desordenada i puixant, que sotragueja la terra, una força de colors sumptuosos, d’exsudació densa, de tumefaccions i d’inflors agitades, de pols fort. És un pais cantellut”.